li pots dir foc a una flama que no crema?

Li pots dir foc a una flama que no crema? va ser un projecte curatorial que es va acabar materialitzant en una exposició conjunta entre Silvia Calzada i Max Azemar al voltant de reflexió crítica sobre les noves institucionalitats, les quals es proclamen com a "revolucionàries", defensores del "pensament crític" i de "l'art emergent". Paraules que han anat perdent el sentit i la capacitat d'encendre, és a dir, han esdevingut mots buits. És aquí des d'on l'exposició es va articular, partint del foc, de com aquest és un acte en si mateix que es desborda, que fricciona.

Dins l'exposició es van presentar les pintures de Silvia Calzada, obres cremades per un incendi passat, i que ens situaven dins d'una nova gramàtica visual envers el que queda fora del discurs: la destrucció, el rastre, el silenci. En el mateix espai es va dur a terme la conferència incendiària de Max Azemar, qui va generar un espai amb (i sobre) el foc, una conferència on la paraula es va encendre, on es va generar un foc, no simbòlic sinó real.

L'espai en el qual es va desenvolupar l'exposició va patir una activació a partir de l'encesa i els efectes d'un foc (l'espai ja havia estat prèviament preparat), un foc localitzat, però que posa en tensió els formats, els llenguatges, les estratègies de reconeixement i exclusió de les suposades "noves institucionalitats revolucionàries". Era a través d'aquest foc que es van generar preguntes com: "Què significa que una institució validi un incendi?"; "Pot l'emergència institucional contenir la veritable emergència de la dissidència?" Arribant a la conclusió que aquesta flama és una condició de pensament, de pràctica i de dubte.